Fred. ―Pobresa. ―Sóc un petit esclau de Josep. ―Que n’és de bo, Josep! ―Em tracta com un pare el seu fill. ―Fins i tot em perdona, si prenc el Nen als meus braços i em quedo, hores i hores, dient-li coses dolces i enceses!... I el beso ―besa’l tu―, i li danso, i li canto , i li dic Rei, Amor, Déu meu, Únic meu, el meu Tot!... Que n’és de formós el Nen... i que curta la dena! (Sant Rosari, misteris de goig, 3)

Comença estant nou mesos en el si de la seva Mare, com tot home, amb una naturalitat extrema. El Senyor sabia de sobres que la humanitat patia una urgent necessitat d'Ell. Per això tenia fam de venir a la terra per salvar totes les ànimes: i no precipita el temps. Vingué a la seva hora, com arriben al món els altres homes. Des de la concepció fins al naixement, ningú ―tret de sant Josep i santa Isabel― no s'adona d'aquesta meravella: Déu que ve a habitar entre els homes.

El Nadal també és rodejat d'una senzillesa admirable: el Senyor ve sense aparat, desconegut de tothom. A la terra, només Maria i Josep participen en l'aventura divina. I després aquells pastors, avisats pels àngels. I més endavant aquells savis d'Orient. Així s'esdevé el fet transcendental, amb el qual s'uneixen el cel i la terra, Déu i l'home.

¿Com és possible tanta duresa de cor, que fa que ens acostumem a aquestes escenes? Déu s'humilia per tal que ens puguem acostar a Ell, perquè puguem correspondre al seu amor amb el nostre amor, perquè la nostra llibertat es rendeixi no tan sols davant l'espectacle del seu poder. sinó també davant la meravella de la seva humilitat.

Grandesa d'un Infant que és Déu: el seu Pare és el Déu que ha fet els cels i la terra, i Ell és aquí, dins una menjadora, quia non erat eis locus in diversorio, perquè no hi havia cap altre lloc a la terra per a l'amo de totes les coses creades. (És Crist que passa, 18)