“No et torbi el fet de conèixer-te com ets”

No necessito miracles: me'n sobren amb els que hi ha a l'Escriptura. ―En canvi, em fa falta el teu compliment del deure, la teva correspondència a la gràcia. (Camí, 362)

Tornem-ho a dir, amb la paraula i amb les obres: Senyor, jo confio en Vós, en tinc prou amb la vostra providència ordinària, el vostre ajut de cada dia. No tenim perquè demanar a Déu grans miracles. Hem de suplicar, en canvi, que augmenti la nostra fe, que il·lumini la nostra intel·ligència, que enforteixi la nostra voluntat. Jesús roman sempre amb nosaltres, i es capté sempre com qui és.

Des del començament de la meva predicació, us he previngut contra una falsa deïficació. Que no et torbi el fet de conèixer-te com ets: així, de fang. Que això no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu -i aquesta deïficació és bona-, escollits per una crida divina des de tota l'eternitat: el Pare ens elegí, en el Crist, abans de la creació del món, perquè siguem sants i immaculats en la seva presència. Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem el coneixement de la nostra pròpia feblesa.

Si sentiu decaïment, en experimentar -potser d'una manera particularment viva- la pròpia mesquinesa, és el moment d'abandonar-se completament, amb docilitat, a les mans de Déu. Diuen que un dia un captaire sortí a l'encontre d'Alexandre el Gran i li demanà una almoina. Alexandre es deturà i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confós i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre contestà: has demanat com qui ets i jo dono com qui sóc. (És Crist que passa, 160)