Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem -hi insisteixo- molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.  

No sabria determinar quina és la principal virtut humana: depèn del punt des d’on es miri. A més, la qüestió resulta ociosa, per tal com no consisteix a practicar una virtut o bé unes quantes: cal lluitar per adquirir-les i practicar-les totes. Cada una d’elles s’enllaça amb les altres, i així, l’esforç d’ésser sincers, ens fa justos, alegres, prudents, serens.

(...) Ensems, hem de considerar que la decisió i la responsabilitat estan en la llibertat personal de cadascú, i per això les virtuts també són radicalment personals, de la persona. Això no obstant, en aquesta batalla d’Amor ningú no lluita sol -ningú no és un vers aïllat, acostumo a repetir-: d’alguna manera, tots ens ajudem o ens perjudiquem. Tots som anelles d’una mateixa cadena. Ara demana amb mi, a Déu Nostre Senyor, que aquesta cadena ens ancori al seu Cor, fins que arribi el dia de contemplar-lo cara a cara en el Cel per sempre. (Amics de Déu, 75-76)