“Disposats a una nova conversió”

Els teus parents, els teus col·legues, les teves amistats, van notant el canvi, i s'adonen que això teu no és una transició momen­tània, que ja no ets el mateix. ―No t'amoïnis, continua endavant!: s’acompleix el vivit vero in me Christus ― ara és Crist qui viu en tu. (Solc, 424)

Qui habitat in adiutorio Altissimi, in protectione Dei coeli commorabitur, habitar sota la protecció de Déu, viure amb Déu: aquesta és l'arriscada seguretat del cristià. Cal estar persuadits que Déu ens escolta, que està pendent de nosaltres: així el nostre cor s'omplirà de pau. Però viure amb Déu és indubtablement córrer un risc, perquè el Senyor no s'acontenta compartint: ho vol tot. I acostar-se una mica més a Ell vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar-ne més atentament les inspiracions, els sants desigs que fa brollar en la nostra ànima i a posar-los per obra.

Des de la nostra primera decisió conscient de viure amb integritat la doctrina de Crist, és segur que hem avançat molt pel camí de la fidelitat a la seva Paraula. Tot i així, no és cert que encara hi ha moltes coses per fer?, oi que per damunt de tot hi ha molta supèrbia? Falta, sens dubte, un nou canvi, una lleialtat més plena, una humilitat més profunda, talment que, en decréixer el nostre egoisme, creixi Crist en nosaltres, ja que illum oportet crescere, me autem minui, cal que Ell creixi i que jo minvi.

No es possible restar immòbils. Cal anar endavant cap a la meta que sant Pau assenyalava: no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi. L'ambició es alta i nobilíssima: la identificació amb Crist, la santedat. Pero no hi ha cap més camí, si hom vol ser coherent amb la vida divina que, pel Baptisme, Déu ha fet néixer en les nostres ànimes. L'avenç és progrés en santedat: el retrocés és negar-se al desenvolupament normal de la vida cristiana. Perquè el foc de l'amor de Déu necessita ésser alimentat, créixer cada dia, arrelant-se en l'ànima; i el foc es manté viu cremant coses noves. Per això, si no es fa mes gran, perilla d'extingir-se. (És Crist que passa, 58)