T’aviso, però, que les grans penitències també són compatibles amb les caigudes aparatoses, provocades per la supèrbia. En canvi, amb aquest desig continuat d’agradar a Déu en les petites batalles personals -com es ara somriure quan no se’n tenen ganes: jo us asseguro, a més, que hi ha ocasions en què és més costós un somrís que una hora de cilici-, es fa difícil de donar pàbul a l’orgull, a la ridícula ingenuïtat de considerar-nos herois notables; ens veurem com un nen que amb prou feines pot oferir futileses al seu pare, però que són rebudes amb un goig immens.

Així, doncs, un cristià ha d’ésser sempre mortificat? Sí, però per amor. (...) Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucifer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència -veritable desgreuge- ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gracia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus. Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè. (Amics de Déu, nn. 139-140)