“Hem format un equip de voluntaris amb amics ─explica l’Ignasi─. Anem a jugar a futbol a la presó de joves de L’Alzina, un centre educatiu penitenciari destinat a delinqüents menors de divuit anys.
Un cop al mes juguem i berenem amb ells. Ja sé que no és molt; és només una gota dins d’una piscina. Tal vegada l’impacte d’una tarda al mes és molt petit, una circumstància positiva enmig de mil de positives i negatives. És, però, allò que puc fer, allò que és al meu abast. Ho faig perquè aquestes persones, tot i que hagin estat condemnades per delictes importants, mereixen que se’ls ajudi i que se’ls perdoni.
Ho passen d’allò més bé. El pitjor que hi ha a la presó és la rutina. I un partit de futbol i un berenar trenquen la monotonia dels dies iguals. A més, veuen i agraeixen que algú de fora faci quelcom per ells. Quan jugues a futbol amb els interns t’adones que són persones amb l’autoestima molt baixa i l’agressivitat a flor de pell. Ells pensen, amb raó, que la societat els rebutja; i la nostra companyia els fa veure que no tot és així i els ajuda a la futura reinserció. Practiquem esport, ens ho passem bé i tots plegats madurem.”
L’equip de voluntaris esportius està format per joves. Per a ells, donar unes hores d’aquests dies festius als nois presos és una alternativa. “La presó enganxa ─comenta en Ricardo, un dels voluntaris─. Té quelcom d’especial que la fa molt atractiva. Quan convido els meus amics a anar-hi, queden estranyats, però un cop hi són, els temors desapareixen. I amb el temps, acabes fent molts amics.”
L’Ignasi, que dirigeix ara l’Escola Esportiva Brafa ─una obra corporativa de l’Opus Dei a Barcelona─, sempre s’ha mantingut en forma com a bon atleta.
“Quan entrenava professionalment ─recorda l’Ignasi─, l’esperit de l’Opus Dei em va ensenyar que tot l’esforç que feia en cada moviment el podia oferir a Déu. Treballava la musculatura amb un doble objectiu: millorar les marques i, a la vegada, oferir quelcom a Déu. Endemés, l’atletisme m’ha aportat molts valors: la constància, la paciència, l’ordre, la superació de dificultats... Són virtuts humanes que també com a cristià procuro viure-les en tots els àmbits de la vida.”
“Al llarg de la vida ─continua l’Ignasi─ he anat tractant Déu i coneixent-lo i adonant-me de com m’estima, de l’amor que Déu té a cadascun dels homes. I, en conseqüència, he après a mirar de valorar cada persona d’aquesta manera, a valorar la dignitat de cadascuna de les persones. Tothom, des d’aquesta perspectiva cristiana de l’amor de Déu, mereix que se l’ajudi. També els nois que són a la presó, tot i que gran part de la societat els rebutgi i consideri que no tenen cap futur i són tancats allà perquè no puguin fer mal.”